HIPÒXIA

Els entrenaments en altitud no són un mètode d’entrenament nou per als esportistes d’elit, que utilitzen a la tècnica d’hipòxia natural per poder preparar-se a les grans cites esportives.

Tot i això, no sempre l’orografia permet entrenar a més de 2000-2500 m per la qual cosa s’han potenciat l’ús de càmeres/generadors d’hipòxia per poder dormir o entrenar a altituds superiors de 2000m. A més, hi ha evidències en què s’ha demostrat que la hipòxia fins i tot ajuda en el manteniment o en la pèrdua de pes.

 

Que és la hipòxia?

La hipòxia es defineix com la disminució del contingut de l’oxigen o de la seva pressió parcial a nivell sistèmic o cel·lular que es produeix quan hi ha un augment en la demanda d’oxigen i disminució en la disponibilitat. Aquesta situació es pot donar en diferents condicions: si la hipòxia és induïda per la baixada de la pressió atmosfèrica i per tant també la pressió d’oxigen, com quan ascendim en altitud, que se’n diu Hipòxia Hipobàrica.

Quan la disminució d’oxigen és generada per una baixa de la concentració d’oxigen de l’aire a través de dispositius com una càmera/generador d’hipòxia, que s’anomena Hipòxia Normobàrica.

Els mecanismes adaptatius que es puguin donar en resposta a la manca d’oxigen depenen del grau d’hipòxia i la durada. A primera instància apareixen mecanismes de supercompensació a nivell orgànic en diferents sistemes. A nivell respiratori es produeix un augment en la freqüència ventilatòria facilitant així l’eliminació de CO2 i millorant la pressió parcial de l’oxigen alveolar.

Al sistema cardiovascular es produeix un augment de la freqüència cardíaca i volum sistòlic induït per l’estimulació de l’activitat simpàtic-adrenal (adrenalina i noradrenalina) que es produeix en assolir una determinada altura juntament amb un augment en la capil·larització. Val a dir que aquest augment de la freqüència cardíaca disminueix com a possible indicador d’aclimatació.

A més de l’augment inicial de les hormones simpaticoadrenals, s’observen altres augments en el sistema endocrí. S’han analitzat augments en la secreció de la tiroides en l’alliberament dels quals es manté estable en estímuls intervàlics d’hipòxia, augments en cortisol i hormones de creixement (GH), canvis a l’eix renina-angiotensina-aldosterona, disminució de secreció d’insulina, augment de testosterona i hemoglobina i l’estimulació d’eritripoietina (EPO).

A nivell metabòlic es dona una utilització preferent dels hidrats de carboni i les vies glucolítiques a causa de la manca d’oxigen i, per tant, augmenten les concentracions de lactat muscular i sanguini.